Sóc mariner,
vaig de viatge,
vull i no vull
cala i estatge,
aigua de port,
ona salvatge,
vela a la mar,
noia a la platja.
Jo vull cent mil coses,
llevants i ponents.
Tu em vols donar roses,
que és tot el que tens.
Les roses fan nosa;
jo tinc, per si véns,
només una rosa:
la rosa dels vents.
Vaig a l'atzar,
la ruta incerta.
Un sol es pon
i un es desperta.
El cel és alt;
la mar, deserta.
Duc a la mà
la rosa oberta.
Deixo el teu port
i l'aigua mansa.
Esborro els ulls
de l'enyorança
que al meu voltant,
com una dansa,
tot l'horitzó
volta i no es cansa.
(Núria Feliu, I les gavines seran de paper de xarol)
Berta walked by the sea with a blank look,
her footprints were in the sand, but the water, slowly, took it
The sea returned her an inexplicable calm
and sunshine brings the warmth that she wanted at that time
This place was the confident that she needed
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada